Fa quaranta anys des que el 3 d’abril de 1979 es varen celebrar les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista. Convé precisar que varen ser les primeres després del franquisme perquè durant la República Sant Feliu va tenir també eleccions locals democràtiques. Molta de la gent que llegirà aquest article no va viure aquell mes d’abril del 79, i, en canvi, molts d’altres el recordaran amb emoció. El PSUC, encapçalat per en Francesc Baltasar, va guanyar l’alcaldia. En les eleccions generals anteriors ( les de 1977 i les d’un mes abans, el març del 79) el PSC havia quedat primera força política a la nostra ciutat.  A les municipals les coses varen canviar i el PSUC va guanyar perquè la seva candidatura era la que millor representava les lluites contra el franquisme, les reivindicacions veïnals, la vitalitat del món cultural vinculat al catalanisme i el moviment obrer.

Des de llavors el PSUC, i després Iniciativa, han tingut sempre l’alcaldia, excepte durant dues legislatures (2003-2011). Alguns encara prefereixen no parlar gaire  d’aquell pacte contra natura del 2003 en el que PSC, CIU, ERC i PP es posaren d’acord per arrabassar l’alcaldia a la força més votada (ICV) encapçalada per l’Àngel Merino. Cal superar velles rancúnies però no pas oblidar que de vegades els pactes poden produir efectes curiosos: cal treballar de valent per a que ara no es pugui repetir una història similar si, malgrat guanyar les eleccions la Lidia Muñoz, les candidatures del PSC, Ciutadans, Veïns i PP poguessin sumar majoria.  

Francesc Baltasar, Àngel Merino i Jordi Sanjosé, que va recuperar l’alcaldia l’any 2011, han estat alcaldes de Sant Feliu. I ens podem preguntar per què una força política que no guanyava les eleccions generals ni les del Parlament de Catalunya ha pogut vèncer tantes vegades en unes eleccions locals. Els experts en diuen vot dual: la ciutadania distingeix perfectament el que es juga en cada elecció; i a les municipals, preval per damunt de tot el factor de les persones que integren cada candidatura i el model de ciutat que defensa. Però podríem aprofundir-hi més:  si el PSUC, primer, i Iniciativa després, han guanyat tantes eleccions, i ara aspira a fer-ho Sant Feliu en Comú, és perquè les seves llistes han estat sempre capaces de representar l’autèntica realitat social de la ciutat. Aquesta és la força política que obté sempre uns resultats més similars al centre de la ciutat i a tots els barris de Sant Feliu. A les darreres eleccions generals del 28 d’abril ha tornat a passar. El PSUC, ICV i Catalunya en Comú aconsegueixen percentatges elevats i relativament similars  a totes les zones de la ciutat. En canvi, partits com el PSC, Cs i PP tenen molt més percentatge als barris que al centre, i ,a la inversa, ERC i Junts, que tenen bons resultats al centre, baixen molt als barris.

Aquesta aportació de Sant Feliu en Comú és ara més important que mai. Catalunya ha viscut, i viu encara, una situació molt complicada. Continuem sent un sol poble però la unitat bàsica de la societat s’ha esquerdat. Per això una força política com la que encapçala la Lidia Muñoz és més imprescindible que mai. La seva candidatura incorpora persones de “Sant Feliu de tota la vida” i persones que han vingut a la nostra ciutat els anys seixanta i setanta i també després del 2000, algunes des de països molt llunyans; persones que tenen com a llengua materna el català i persones que tenen com a llengua materna el castellà, totes disposades a escoltar tothom, parli la llengua que sigui de les moltes que ara conviuen a la ciutat; persones arrelades i conegudes a totes i cada una de les zones de la ciutat; persones acostumades a lluitar per les llibertats de tot tipus; persones sensibles davant de fenòmens com la pobresa o la migració. I és una llista que entén que els problemes polítics no es resolen als tribunals: una candidatura capaç de mantenir ben cosida la cohesió social de la ciutat enfront dels que, com Ciutadans, amenacen de deixar d’ajudar a les entitats culturals o al Centre de Normalització Lingüística.

L’herència del PSUC, que va transformar la ciutat i la va dotar de serveis de qualitat i d’una identitat pròpia, és ben present a la candidatura de Sant Feliu en Comú. Però, a més, aquest espai polític s’ha sabut transformar d’acord amb els temps i sumar noves sensibilitats. Aquesta vegada la tradició del PSUC i ICV s’ha vist enfortida per la gent de Podem, un grup que va saber convertir la indignació dels moviments socials que varen protagonitzar el 15-M  en organització política. A Sant Feliu aquesta aportació ha suposat sumar noves sensibilitats i sectors socials. Ben diferent de la imatge de dispersió que dona el PSC, on militants i exmilitants del PSC encapçalen tres candidatures diferents.   

El dia 26 toca votar. Sant Feliu s’hi juga molt; pel que ja hem dit i perquè la gran obra que suposa el soterrament es pot gestionar de formes diferents: al servei de l’especulació urbanística i la construcció sense límit o al servei de la majoria de la ciutadania i des de la capacitat i l’honradesa. Potser son les eleccions municipals més importants des de les del 79. I  la gent que venim del PSUC i d’Iniciativa ens sentim orgullosos de que una dona ( ja era hora!)  jove i preparada com la Lidia Muñoz encapçali la candidatura. Ha sabut sumar diferents sensibilitats dins una mateixa candidatura i ella i el seu equip sabran dirigir la ciutat en moments decisius, comptant sempre amb la ciutadania. Per això, molta gent que ha votat opcions diverses a les eleccions generals o a les del Parlament de Catalunya li pot donar suport. Volem continuar estant en bones mans.

Jaume Bosch

Pin It on Pinterest

Share This