Les vivències de la crisi sanitària de la COVID-19, han estat i estan essent múltiples, contradictòries, en directe, amargues i variades. Molt de dolor i algunes esperances.

Estem davant d’una crisi d’una dimensió mai viscuda, i des de l’Ajuntament hem estat a primera línia des de el primer minut. La gent de Sant Feliu en Comú, a les institucions i al carrer, estem treballant molt a consciència per dissenyar una sortida d’aquesta crisi que no paguem els de sempre. I ho estem fent també en col·laboració total amb els nostres companys i companyes d’altres governs i d’altres territoris. Perquè aquest virus no entén de fronteres i la crisi que ha portat tampoc.

Tothom ha pogut comprovar qui i què és l’imprescindible per mantenir la vida; hem pogut veure com les treballadores de sanitat, de les cures, del camp, dels transports, del comerç i tantes d’altres, són les que mantenen la xarxa de suport a la vida. L’economia no és una altra cosa que això; la suma de fils, prims i dèbils per separat, que formem la classe treballadora i el nostre esforç diari per crear juntes aquesta xarxa indestructible.

La resta és especulació, extracció de rendes i interessos econòmics.

Aquests dos mesos no hem vist fons voltors ni bancs ajudant a pal·liar la situació, i ben poc als gestors de la sanitat privada i d’altres serveis públics privatitzats, que s’han caracteritzat per reclamar els seus diners en primer lloc, com han fet sempre.

Uns serveis públics retallats salvatgement primer, i privatitzats després amb ànsia neoliberal per part de les dretes, des de la “Llei Montoro” al “Govern dels millors” i les seves inacabables seqüeles. Suposats visionaris que porten anys exacerbant els sentiments de la gent per mirar de distreure el desastre de la seva gestió, provant de dividir-nos com a societat.

També hem pogut comprovar l’anunci de la dimensió de la crisi climàtica que ja teníem i tenim a sobre; com el virus ha castigat més a les zones més contaminades, i alhora, la força amb que es recuperen l’aire i la natura quan els hem donat un respir. Hem de canviar la manera de produir i de moure’ns i crear-ne d’alternatives, per tal de no tornar a la situació anterior com si res no hagués passat. Ens hi va la vida.

En aquests dies, ens hem descobert pensant com hauria respost un hipotètic gobierno neoliberal a aquest nou problema global. No cal imaginar massa, només cal veure què va passar al Regne Unit fins que el primer ministre es va contagiar, o al Brasil d’en Bolsorano i el seu ‘resfriadinyo’ o als Estats Units dels xupitos de llexiu.

I tampoc cal anar gaire lluny, tenim ben viva a la memòria la resposta a la crisi que va tenir lloc al 2008 i 2010 primer i al 2011 després. L’inflat primer i l’esclat després, d’una bombolla immobiliària que ofegava en deutes a famílies, dues reformes laborals una amb Zapatero , l’altra amb Rajoy, i la reforma exprés de l’article 135 de la Constitució, amb el recolzament de totes les dretes, d’allà i d’aquí.

Amb l’objectiu de donar prioritat al cobrament del deute pels bancs, es deixava sense llar a milers de famílies i es deixava caure les treballadores al pou l’atur i la precarietat, i amb elles, l’economia productiva. I tot seguit i acompanyat pel “Govern dels millors” d’unes brutals retallades de serveis públics de tota mena i d’una pujada del 100% de les taxes universitàries que han situat Catalunya a la cua d’Espanya en molts aspectes.

De tots aquells atacs i oprobis als drets aconseguits per la classe treballadora, fa dos mesos, no havíem aconseguit recuperar-nos del tot. Cal que tinguem memòria.

Ara, podem afirmar que existeix una gran distància entre les solucions que des del Gobierno Progressista de l’estat espanyol se’ns estant donant i les que un hipotètic gobierno amb programa neoliberal hagués donat, perquè ja les havíem vist i perquè són totalment oposades al que estem veient .

Un Gobierno que sap que per redreçar l’economia ha d’ajudar a les persones i no als bancs; que des del primer moment de la declaració de l’estat d’alarma estén la moratòria d’hipoteques, de contractes de lloguer; que impulsa els ERTOS per mantenir llocs de treball i donar aire a les empreses, assumint el 70% del sou dels treballadors i treballadores, que ha estès les prestacions d’atur als treballadors encara que no tinguessin el mínim necessari per accedir-hi, que per primera vegada posa en marxa un sistema d’ajudes als treballadors autònoms i que aprova l’ingrés mínim vital per garantir els drets de la ciutadania.

En definitiva, un Gobierno que per activar l’economia, posa al centre de la solució a la crisi els drets de la classe treballadora per davant dels interessos de l’IBEX 35. Un Gobierno que de la mà del ministre Castells, ha aprovat la pujada de beques universitàries més gran de la darrera dècada, eliminant els criteris acadèmics per garantir que arribin a qui més ho necessita, una democratització real de les universitats.

Respostes progressistes a un problema, el de fer front a una aturada de país sobtada i necessària per aturar el virus, que tenen un rerefons i una lectura política, d’objectius clars de classe, i de canvis profunds en l’orientació i els valors de l’economia. Una economia al servei de les persones i no a l’inrevés.

El fet d’estar al capdavant d’un govern local, sota el paraigües del lema ‘Lo paramos Unidos’, ha significat que des dels ajuntaments hem sabut que tenim al costat un Gobierno que protegeix, que defensa i que vetlla pels més vulnerables. Malgrat tot, les dificultats i les incerteses del nostre futur incert post COVID-19, són encara incalculables. Els governs locals necessitem i necessitarem molt més suport i moltes més eines per atendre les ciutats resultants d’aquesta crisi. Suport de les altres administracions, en especial de la Generalitat, i el més important, el suport de la nostra gent.

Les persones que formem Sant Feliu en Comú i la societat civil hem de redoblar esforços i creativitat per sortir-nos plegades d’aquesta crisi. Treballem per una societat més lliure i igualitària, i ho fem des de tots els barris de la ciutat. Volem una societat on esdevingui  una realitat aquell bell lema: “de cadascú segons les seves capacitats, a cadascú segons les seves necessitats.” . Un lema antic però no antiquat, una invitació a tota la ciutadania d’esquerres i progressista a treballar pel futur.

Un nou futur i una feina de tota la vida, per a la que són necessàries totes les persones d’aquesta ciutat compromeses amb els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat.

Lídia Muñoz i Manuel Leiva
Cocoordinadores de Sant Feliu en Comú

Pin It on Pinterest

Share This